«La gent celebrava les victòries importants de l'equip com un triomf personal. Hi havia traques i molt de xivarri. En recorde una que no oblidaré mai. El Levante assolí la primera divisió després d'una disputadíssima promoció amb el Deportivo de la Corunya. El pessimisme històric, tan consubstancial al tarannà de l'aficionat granota, estava estigmatitzat en aquella frase que algú, segurament senyoret, havia escrit en una paret del Vallejo: «Quan este gat puge la palmera, el Levante estarà en primera. Però el gat està mort». El gat, doncs, estava viu i amb les ungles afilades per rebre el València C.F. El dia del derbi capitalí no cabia una ànima al Vallejo. El partit acabà cinc a tres a favor del Levante i res al món no pogué aturar l'esclat de paroxisme d'aquella gent: els aficionats més vells ploraven, els joves envaïren el camp per abraçar els jugadors i Tomàs feia la botifarra en direcció al centre de la ciutat, lloc d'on suposava que procedien els aficionats «merengues», també coneguts com els «xotos». Treballadors del port, petits empresaris fills d'exiliats, cenetistes en excedència forçosa, operaris de La Unión Naval de Levante, mestresses farcides de sagí, tots aquells afectats per greuges infinits accediren durant unes hores —ningú no es movia del camp— al paradís perdut. Serafín, Calpe, Valls, Camarasa, Domínguez, Wanderlei… heus ací els déus —atesa la impossibilitat d'altres més efectius— de les classes populars de la ciutat de València. El futbol és l'activitat social menys esportiva».
Gràcies per la propina
Ferran Torrent
Ascenso del Levante UD a Primera División. 1963
https://www.facebook.com/LevanteUD/
No hay comentarios:
Publicar un comentario