jueves, 28 de febrero de 2019

Cuando de noche llegó a la Malvarrosa, las calles ya estaban sumergidas por el agua

«Cuando de noche llegó a la Malvarrosa, después de pasarse la tarde con su director espiritual, se encontró con que las calles ya estaban sumergidas por el agua. Ésta le llegaba a las rodillas y a medida que avanzaba hacia la pensión, se encaramaba pantalón arriba. Como era de noche y había un corte de luz, el panorama no podía ser más siniestro. El apagón de luz no tenía por qué sorprenderle: la falta de ingenieros italianos se hacía sentir de forma cruel en la Compañía de Electricidad: los conmutadores, los transformadores y los cables de alta tensión se tenía la impresión de que los indígenas los construían con papel de estraza; al menor chubasco, apagón. Cuando oyó el estridente estribillo de «Angelitos negros», reconoció la voz de la vandalita y, por primera vez, su alarido le hizo sonreír. Para Angelita, la nieta, la inundación, el corte de luz, las velas y el galimatías creado era una bendición del cielo. Su abuela estaba tan fuera de sí ante tanta desgracia que había intentado retirar, váyase a saber por qué razón singular, el «cangrejo», con tan mala fortuna que arrancó de cuajo medio contador de la luz».

La torre herida por el rayo

Fernando Arrabal


Avenida de la Malvarrosa con calle Bolbaite. Abril de 1982

Paco Dolz

miércoles, 27 de febrero de 2019

Eren treballadors de l’Administració, tant de l’Ajuntament, com de la Central Telefònica o Correus

«Però la vida continuava. A poc a poc, el funcionariat, homes i dones d’aspecte jove però engroguits, anà separant-se de la barra amb el diari sota l’aixella i l’esmorzar enrotllat en paper d’alumini a la butxaca. En la major part, eren treballadors de l’Administració, tant de l’Ajuntament, com de la Central Telefònica o Correus. Edificis, tots tres, que circumden la cèntrica plaça. Centenars de persones, en aqueixes hores, conjuntament amb ordinadors i computadores de patent americana, engegaven la màquina organitzativa de l’urbs. La ciutat depenia d’uns ploms».

¡No emprenyeu el comissari!

Ferran Torrent


Actual Plaza del Ayuntamiento. Años 50

Todocolección

martes, 26 de febrero de 2019

Frederic entrà corrents a la cafeteria Barrachina

«El públic present rigué l’acudit marxant tot seguit, davant l’actitud comminadora de l’enllustrador que amenaçava amb el mocassí en alt. Frederic entrà corrents a la cafeteria Barrachina, el seu lloc de treball. 

Amb lleugeresa, el local era ple, es canvià de roba i acudí a la faena on la seua presència era reclamada per l’encarregat. 

La barra de la cafeteria era plena de gom a gom d’un personal que absorbia cafès i engolia sintètics donuts. Amb els ulls encara somnolents, els clients devoraven les notícies més importants, enclavades a les primeres planes dels diaris: el dòlar, no podia ser un altre, valia 152 pessetes. Un guàrdia civil queia sota el pes de les bales d’ETA-m. El carnestoltes autonòmic arribava a tot arreu, la província de Madrid es declarava autònoma. El Secretari regional de CCOO declarava que els Altos Hornos del Mediterráneo serien el que els valencians voldrien. És a dir, desapareixerien. Al final, en un racó, amb foto de perfil del president de la Generalitat local, un esdeveniment de ciència-ficció arrelat al medi; el govern de la comunitat pretenia reduir l’atur en quatre anys. En fi, tot un seguit de bromes matineres capaç de llevar-li l’ànim al més entusiasta».

¡No emprenyeu el comissari!

Ferran Torrent


Barrachina

https://www.levante-emv.com/multimedia/fotos/valencia/2017-05-12-91841-vida-jesus-barrachina-imagenes.html

lunes, 25 de febrero de 2019

Jacint, l’enllustrador, lluitava amb un mocassí de xiquet

«Arribà a la plaça del País amb el tub de la moto renquejant i fent atrevides cabrioles entre els nombrosos vehicles del funcionariat, que irrompien al centre buscant un miraculós buit on deixar l’utilitari. Frederic aparcà enfront del quiosc Modern. Jacint, l’enllustrador, lluitava amb un mocassí de xiquet. 

—Bon dia, Jacint —saludà Fede amb veu cordial. 

L’enllustrador, conegut pel seu cabreig permanent, degut, entre altres coses, a la nombrosa presència d’ultradretans al districte, contestà sense alçar la vista:

—Ni bon dia ni hòsties. La propera vegada que aparques d’aquesta manera cride el municipal. 

—Collons, no sigues mamó. 

—¿Mamó, jo? Fa trenta anys que sóc de la CNT —s’enfurí l’enllustrador alçant la veu i mirant els vianants, orgullós—. ¡Escolta-ho bé, trenta anys! ¡Tinc el número cinc de carnet…! 

Un jove empleat del quiosc prengué la paraula: 

—Doncs a veure si te’l renoves, Durruti, que estàs més cremat que l’orella de Niki Lauda».

¡No emprenyeu el comissari!

Ferran Torrent




El popular limpiabotas "El Nene" muy bien realizado por el artista Pallardó y presentado por la falla Calles Cruz Nueva y Paz , fue el Ninot indultado en 1955

Historia Gráfica de las Fallas

Cortesía de José Navarro Escrich


El personaje real y el ninot

Todocolección


domingo, 24 de febrero de 2019

A una vieja taberna que es sede de pescadores

«Cuando regresan las barcas
porque acaban la faena,
me gusta ir cada tarde
a una vieja taberna
que es sede de pescadores
y huele a sal marinera.

Me siento siempre en la esquina
junto a la ventana abierta,
donde la brisa del mar
por la ventana penetra
y se observa el horizonte
y alguna barca de pesca.

Los pescadores, cansados,
con sus botas de faena,
toman su vaso de vino
con su mirada serena
fijada siempre en la mar
y en las nubes que se acercan.

Yo les contemplo a diario
desgranando mis poemas;
poemas de remo y caña,
de red y de barca vieja;
de tormenta, mar adentro,
de olas de sal y de arena.

Con su gorra y con su pipa
y el peleón que sostienen,
esos viejos pescadores
con su mirada perdida
escuchan crujir el casco
que las olas acarician.

Desde mi esquina sombría,
junto a la ventana abierta,
cada tarde con mis versos
mi inspiración va de pesca;
que son versos pescadores
entre sueños de taberna.

Taberna de pescadores
que con su mirada ausente,
se adivina en su retina
el más allá de sus mentes.
Taberna de pescadores:
norte y sur, este y oeste».

Francisco Barbachano



El Casinet

https://valenciaextra.com/casinet-cabanyal/

sábado, 23 de febrero de 2019

La empresa propietaria de la fábrica había decidido construir unas instalaciones para transformar la paja de arroz en pasta de papel

«Cuando Tarsis llegó a Valencia, la empresa propietaria de la fábrica había decidido construir unas instalaciones para transformar la paja de arroz (tan abundante en la región como carente hasta entonces de rendimiento), en pasta de papel. Una operación tan peliaguda, los dirigentes apreciaron que no podían encomendársela a los indígenas más aptos por lo visto para fabricar panderetas. No parándose en gastos, a lo grande, contrataron lo mejorcito: cuatro ingenieros italianos. Aquellos esclarecidos mentores que se movían por la región como en terreno conquistado (… y lo era), tenían una desconfianza instintiva en las capacidades de trabajo del obrero nacional, no le veían confeccionando panderetas sino haciendo botijos… pero nunca ante una máquina moderna. Italiana para mayor escarnio. Ejercían su trabajo (los cuatro) con sendos aparatos de foto en ristre para sorprender e inmortalizar por la imagen al gandul que desoyendo la máxima «el trabajo es la libertad», dormía la siesta en lo alto de los pajares. En descargo de los dormilones, cabe señalar que las tardes eran muy largas y el sol de castigo».

La torre herida por el rayo

Fernando Arrabal


La Papelera en La Patacona

http://paseandoconmigoenvalencia.blogspot.com/

viernes, 22 de febrero de 2019

Amarrada tu barca a otra ribera

«Daba el reloj las doce… y eran doce
golpes de azada en tierra…
…¡Mi hora! —grité—… El silencio
me respondió: —No temas;
tú no verás caer la última gota
que en la clepsidra tiembla.

Dormirás muchas horas todavía
sobre la orilla vieja,
y encontrarás una mañana pura
amarrada tu barca a otra ribera.»

Del camino. XXI

Antonio Machado



La Albufera

https://www.delcampe.es

jueves, 21 de febrero de 2019

Echaron a correr en dirección a la calle Alboraya

«Pepe metió la mano en la abertura del libro y agarró con fuerza el retal blanco. Pudo apreciar sobradamente que algo alargado y duro se escondía en su interior. Era una forma que le resultaba bastante familiar. 

Sin dudarlo, se lo metió en una pequeña mochila y se deslizó hacia abajo. 

Lluís, ya le esperaba en la acera y los dos juntos como buenos compañeros de aventuras echaron a correr en dirección a la calle Alboraya».

Las doce llaves

María Villamayor


Calle Alboraya

https://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=370996&page=938

miércoles, 20 de febrero de 2019

Hasta el centro de Valencia pasando por el puerto

«Todas las tardes, al terminar su trabajo, Tarsis tomaba dos tranvías que le conducían uno tras otro hasta el centro de Valencia pasando por el puerto y el cauce seco del Turia. Su confesor le esperaba; hubiera sido difícil saber cuál de los dos acechaba este momento con más impaciencia. Los domingos, pasaban el día juntos en compañía de los otros cinco agapitos con que se podía enorgullecer Valencia en aquel año de pertinaz sequía: iban a los suburbios a catequizar las almas de los descarriados (con el tiempo, este tipo de descreídos se han ido instalando en los barrios finos)».

La torre herida por el rayo

Fernando Arrabal


Puerto y actual J.J. Dómine. Circa 1910

Todocolección

martes, 19 de febrero de 2019

Posteriormente, en 1950 se trasladaron al Puente de la Trinidad

«—Te habrás fijado que la imagen de ahora es de San José —añadió Miguel adivinando el desencanto de la joven. 

Alejandra asintió con la cabeza desanimada. 

—La imagen de ahora fue colocada a raíz de ser destruido el puente por la riada de 1957 y te preguntarás dónde están esas esbeltas esculturas que buscamos —preguntó Miguel eufórico. 

—Sí… —pronunció Alejandra con la boca pequeña y presintiendo que tenía la respuesta. 

Miguel continuó con su explicación satisfecho de saberse la lección y con ello poder ser de gran ayuda. 

—Fueron retiradas en 1906 al ensanchar el puente y trasladadas al Museo de Bellas Artes de Valencia.

Alejandra se imaginaba en dirección al Museo cuando Miguel continuó con su relato. 

—Posteriormente, en 1950 se trasladaron al Puente de la Trinidad, donde siguen allí en la actualidad sustituyendo tras ser derribadas en la Guerra de la Independencia las esculturas que entonces había de los patronos de Alzira.

Alejandra recordó la multitud de veces que había pasado por ese puente, y efectivamente recordaba haber visto dos esculturas de las cuales desconocía sus nombres y nunca se había preocupado de nada más. 

—Dices que hay dos imágenes, una de San Luis Beltrán y la otra de… 

Alejandra se quedo muda, se le había olvidado el otro nombre. 

—La otra es de Santo Tomás de Villanueva —continuó Miguel ayudándola».

Las doce llaves

María Villamayor


Puente de la Trinidad. Años 50

Todocolección

lunes, 18 de febrero de 2019

Pares de família en l’hora del xamelo

«M’atipí amb tres magdalenes i un café doble amb llet entre mirades capcioses del veïnat de la barra, pares de família en l’hora del xamelo i la copa de Soberano. A una taula, un d’ells remenava les fitxes i començaven la partida més llarga de la setmana, escortats per un transistor que reproduiria fidelment el carrussel esportiu. Gary Lineker i Mark Hughes els ajudarien a passar el diumenge; la resta de la setmana seria una altra cosa, sensiblement diferent. Decidí visitar Àngela en un intent de matar el tedi dominical».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent


Jugando al dominó. Valencia. 1962

Todocolección

domingo, 17 de febrero de 2019

La pensión pertenecía a una animada viejecita

«La pensión pertenecía a una animada viejecita con pata de palo que trajinaba como cuatro y que echaba las campanas al vuelo a cada gracia de su nieta, una meona de la piel del diablo. Las labores de la casa las asumía con esmero y reserva la criada, Soledad Galdós, una moza alta, rubia, de imperturbable tranquilidad y con unos misteriosos y serenos ojos azules. Se la tomaba por sueca. Por ello los tres huéspedes de la casa, un contable y dos chupatintas de la Fábrica de Papel, soñaban con seducirla. En realidad había nacido en una aldea próxima a Torrijas, provincia de Teruel, y era española por los cuatro costados. No miraba a nadie con misterio, sino simplemente con ventaja… y cuando, al ir a acostarse, se tropezaba con uno de sus admiradores, por encima del hombro».

La torre herida por el rayo

Fernando Arrabal


Hotel Colón. La Malvarrosa

Todocolección

sábado, 16 de febrero de 2019

En direcció al pont de Peris i Valero

«Li faig un senyal a Trilita i engeguem en direcció al pont de Peris i Valero per tornar al centre de la ciutat. Fins que no hem eixit del carrer no ens ha abandonat la mirada de Sandokan. No m’agrada. És una mirada d’aquelles en què Podi i la repugnància, barrejats, es palesen dràsticamént. En el proper encontre, determine, em farciré de precaucions. Tinc l’esquerra una mica nafrada. Colpejar dues voltes al cor de l’enemic trobe que és excessiu».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent


Avenida de Peris y Valero

Ebay

viernes, 15 de febrero de 2019

Que se llamaba Portal Nuevo por ser el último que se abrió en la muralla del siglo XIV

«Lo complicado iba a resultar saber a qué correspondía. Tenían que centrarse en la localización de la llave número doce que pertenecía al Portal Nuevo y no tenían absolutamente ninguna pista para continuar. Miguel había estado repasando información al respecto con el fin de abrir alguna puerta ante su investigación, como que se llamaba Portal Nuevo por ser el último que se abrió en la muralla del siglo XIV. Que tuvo varios nombres como: Puerta de Santa Cruz por un retablo que en ella había y por la vecindad a la parroquia con ese nombre. También fue llamada Campanar o Zaidía por su proximidad y orientación, o de San José por encontrarse enfrente del puente con el mismo nombre y por el convento de las carmelitas, cuya fachada daba a dicho portal, en donde hoy había levantada una columna con la imagen de la Virgen del Carmen».

Las doce llaves

María Villamayor



Portal de San José en 1400


Portal de San José en 1608


Portal de San José en 1704






http://www.jdiezarnal.com/valenciaportaldesanjose.html

jueves, 14 de febrero de 2019

Hoy es el día de los enamorados... Vídeo

«Hoy es el día de los enamorados,
con ansias y esperanzas de un querer
por eso, teniéndote a mi lado
tu amor en este día lograré.

Hoy es el día de los enamorados,
juntemos tu sonrisa y mi canción
que al unirse por un beso nuestros labios con amor
tendrás por siempre mi corazón.

San Valentín, yo no te olvido
porque su amor, en esta fiesta he conseguido.

Hoy es el día de los enamorados,
y sólo lo que importa es el querer
y por eso he de pedir que siempre vele por los dos
y nos proteja San Valentín.

Hoy es el día de los enamorados,
con ansias y esperanzas de un querer
por eso, teniéndote a mi lado
tu amor en este día lograré.

Hoy es el día de los enamorados,
juntemos tu sonrisa y mi canción
que al unirse por un beso nuestros labios con amor
tendrás por siempre mi corazón.

San Valentín, yo no te olvido
porque su amor, en esta fiesta he conseguido.

Y por eso he de pedir que siempre vele por los dos
y nos proteja San Valentín.

Hoy es el día de los enamorados
y felices tú y yo, viviremos siempre así
porque sabemos que nos protege San Valentín».

Augusto Algueró

Interpretada por Monna Bell




Hoy es el día de los enamorados...

miércoles, 13 de febrero de 2019

A la recerca de l’avinguda del Cid

«—T’agraden? 

—Sí —i les vaig deixar dins l’estoig. 

—T’estime tant… —em confessà just quan el BMW enfilava Guillem de Castro amunt, a la recerca de l’avinguda del Cid i la carretera de Madrid. Com que el cotxe era dels que tenien punta de velocitat, el trajecte no era massa llarg i els ecologistes no emprenyaven a les hores nocturnes amb les bicicletes per dins la ciutat, aviat entràrem a la carretera de Madrid. Fins que arribàrem a l’indret amorós anà relatant-me les compres i els projectes que havia realitzat des que ens havíem vist: des del matí del dia anterior, a ella li semblava que havia transcorregut una eternitat».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent


Avenida del Cid

Todocolección

martes, 12 de febrero de 2019

A les nou en l’església de sant Agustí cantonada Guillem de Castro

«Maru se’l mirà de gairó i, abans d’anar-se’n, m’entregà una nota: «Ha trucat una nena de nom Marta. T’espera a les nou en l’església de sant Agustí cantonada Guillem de Castro. Que aprofite». 

—Bo, John Reed —m’acomiadí d’Àlex—, vaig a rematar un titular i un parell de ratlles que tinc pendents. 

—I després a clavar-la, eh? —digué, fent mímica obscena amb la mà».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent


Iglesia de san Agustín

Todocolección

lunes, 11 de febrero de 2019

Entró por la Plaza del Poeta Llorente

«El coche de la policía entró por la Plaza del Poeta Llorente y aparcó a pocos metros de la comisaría. Era un edificio amplio, antiguo y restaurado recientemente. Sara, situada en el asiento trasero iba esposada, y nunca en su vida se había sentido tan humillada al ver como lo usuarios del metro y demás gente la miraban con descaro y pensando que era una delincuente».

Las doce llaves

María Villamayor



Plaza del Poeta Llorente 

Subida por Paco Gasco Ferrer‎ a VAHG

domingo, 10 de febrero de 2019

En una casa situada al borde de la playa de la Malvarrosa

«Tarsis partió arrebatado de Barcelona dos horas después de escribir la carta a Nuria. 

Tras un recorrido que le llevó de la capital catalana a Segovia y después a Madrid, llegó a Valencia, donde se hospedó en una casa situada al borde de la playa de la Malvarrosa. La pensión de familia lindaba con un caserón destartalado que devastaban y arruinaban meticulosamente los flechas del Frente de Juventudes. Con la venia de sus mandos. Peor aún: a conciencia; la casa, que había escapado a la quema por verdadero milagro, había pertenecido al novelista español de mayor reputación internacional y que, por si no fuera suficiente desafío, había sido de izquierdas antes que nadie. Su primer pecado, el más imperdonable por cierto, lo sigue pagando hoy. Ni Hollywood, ni sus apocalípticos caballos, nunca podrán mejorar su imagen. Por el contrario, la empeoran».

La torre herida por el rayo

Fernando Arrabal


http://www.cervantesvirtual.com


Paco Dolz


http://solerdos.blogspot.com.es/


La Vanguardia


Las Provincias


Escuela de los Flechas navales en el chalet de Blasco

ABC. 15 de agosto de 1945

sábado, 9 de febrero de 2019

Al final de l’avinguda Cardenal Benlloch

«Al final de l’avinguda Cardenal Benlloch hi ha el gimnàs de Xato Salcedo. En el seu interior, l’essència de púgil s’aguditza a mesura que t’acostes al quadrilàter, instal·lat al centre de l’espaiosa estança d’entrenament, envoltada d’aguerrides fotografies de Paulino Uzcúdun, Joe Louis, Jack Dempsey, Cassius Clay, Rocky Marciano, Sangchilli i un grapat de figures més per al bon model i exemple dels que allí, sota la mirada estàtica dels campions, malden per forjar-se fusta de vencedor i demostrar-se a ells mateixos que, amb una mica de sort i si el cos aguanta, un dia hauran guanyat per a uns estalvis que els permetran eludir, durant un temps, l’angoixosa tasca de treballar diàriament en les faenes més punyents. Si és que algun dia hi ha faena».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent


Avenida del Cardenal Benlloch

Todocolección

viernes, 8 de febrero de 2019

Jo anava al Parc Sindical de Natzaret

«—Supose que és un consell. 

—Un consell d’amic. Fa uns anys, els divendres a la nit, jo anava al Parc Sindical de Natzaret. Allí, un xaval de nom Copes Barrera s’obria camí en la vida pegant-se de bufetades dalt d’un ring. Tenia una esquerra fabulosa. La millor del continent, deien. Puntejava amb la dreta i esperava a la mitja distància per col·locar l’esquerra. És a dir, sabia el moment oportú de connectar el directe definitiu. Jo l’admirava perquè era un boxador cerebral i intel·ligent. 

—Ho tindré en compte».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent





Efe




ABC

Inauguración del Parque Sindical de Nazaret

jueves, 7 de febrero de 2019

Desaparegué carrer La Pau avall

«El banzim-banzam de la furgoneta de la Dentetes s’acunçava per moments. Se sentí un xiscle lacerant i el vehicle recuperà la calma. Cinc minuts més tard desmuntà un individu de complexió física greixosa, bellugà el cap a un costat i a l’altre i se sacsejà els pantalons pujant-se’ls fins el melic. Després de llançar una escopinada desaparegué carrer La Pau avall. El Xino i jo ens atansàrem fins la porta de darrere de la furgoneta. La cabina era a les fosques i l’únic punt visible provenia de les queixes, febles però patents, que es percebien des del fons de l’habitació portàtil: 

—La mare que… el… fa… parir. Ai… ai… la… 

—Dentetes, sóc Hèctor. 

—Ací, Farrera… ací».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent



Calle de la Paz

Todocolección

miércoles, 6 de febrero de 2019

Feien servir els voltants del mercat de Colom

«El carrer, conegut com la multinacional del llobarro, s’estenia tot al llarg d’un dels laterals del jardí. Un banc de pedra, estirat de punta a punta, acollia els habituals del Parterre. Elles, enfront, sota els fanals, xafardejaven les unes de les altres o paraven esment als nombrosos cotxes que hi anaven a fiscalitzar. Al cap del carrer, unes quantes furgonetes substituïen la clàssica habitació de fonda. Eren temps de crisi econòmica i la clientela era sensible a la devaluació monetària. Les que no tenien furgoneta feien servir els voltants del mercat de Colom, prop del Parterre, o bé la impunitat que prometia l’enorme estàtua del conqueridor, baix de la qual s’escampava una discreta penombra nocturna. A falta de guàrdia real, el rei en Jaume gaudia de la companyia d’un grapat de putes en faenes pròpies del ram. De nit, el conqueridor suportava sospirs aflautats i el parloteig desficiós dels proxenetes; de dia, El Corte Inglés el martiritzava amb les novetats tecno-pop i, invariablement, algun maulet extraviat li col·locava al pedestal una pintada nacional reivindicativa».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent


Mercado de Colón

Todocolección

martes, 5 de febrero de 2019

El veïnat del rei en Jaume, l’estàtua del qual presidia el parc

«El jardí estava animat. Malgrat la temperatura humida laborable, el veïnat del rei en Jaume, l’estàtua del qual presidia el parc amb més putes per metre quadrat del Mercat Comú, acudia en massa a petrolejar els baixos».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent



El Parterre

Todocolección

lunes, 4 de febrero de 2019

Al Parterre

«Després del café, Xuso, Maru i Paco decidiren quedar-se i jugar una partida on Sam i Rambo completarien el quintet. El Xino resolgué acompanyar-me. 

—On anem? —preguntà quan engeguí el motor. 

—Al Parterre. 

—De putes? No fotes, no em ve de gust… 

—Ja m’ho supose, però he de fer algunes indagacions. 

—Encara estàs amb la cosa dels macarres? Al director no li farà gràcia. 

—Si lligue un bon reportatge, veurem. 

—Tu creus? A qui li pot interessar un reportatge sobre la prostitució? 

—A les putes —vaig encendre un cigarret—. I als seus clients».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent



El Parterre

Todocolección

domingo, 3 de febrero de 2019

Havia passat l’adolescència al recer del Socorro Rojo

«Rambo preparà un «sopar genèric», que en deia ell: un ou fregit, creïlles, dues llonganisses, pa, vi i un flam d’aquells tan ferms com el virgo d’una teresiana adulta. Àlex marxà a casa i el Xino preferí sopar amb nosaltres, en la mateixa taula però amb un menú farcit de calories: cuixa de pollastre al whisky amb crema de llet i xampinyó. Havia fet mèrits. Però no li envejàvem l’àpat. Sofi plagiava les receptes de la secció de cuina del diari, ideades per un redactor de la vella escola que havia passat l’adolescència al recer del Socorro Rojo. El «genèric» no per massa conegut era menys nutritiu. L’excel·lent forma física de Sam n’era una bona prova. S’assegué en una punta de la taula i Rambo li serví el sopar».

Un negre amb un saxo

Ferran Torrent



La obra del Socorro Rojo Internacional en Valencia

 El Sanatorio Hospital Popular, en La Malvarrosa

Mundo Gráfico. 27 de enero de 1937

https://fullesgroguesvoramar.blogspot.com/2018/02/la-obra-del-socorro-rojo-internacional.html