devallant des del cim fins a la foia,
esclata al món i a l’esperit la joia,
i es desfà com un núvol la tristor.
L’home somriu mirant amb serenor
la joventut, pretèrita monjoia:
sap que la punxa rau dins de la toia
i que a vora de l’odi va l’amor.
Riu la mar amb l’escuma resalada
que promou i remou la garbinada
amb l’elàstica ajuda dels dofins.
I en les hortes – aurífic el fullatge –
mil magranes es riuen amb coratge,
la boca oberta plena de robins.»
Tardor
Francesc Almela i Vives
Almanaque para 1916 de El Cuento del Dumenche
No hay comentarios:
Publicar un comentario