«—¡Ey, cara cartón! —anava cridant l’atenció de la parròquia perquè la deixassen passar.
Aquell personatge, una gitana indigent de mirada fosca i directa, escrutadora, de cara allargada i solcada per mil arrugues —tantes com tribulacions havia patit a la vida— gaudia de gran popularitat al barri.
Estintolada en un bastó, caminava a espai però amb moviments enèrgics. Sempre vestida de blanc, amb pantalons o falda llarga, amb jaqueta o toca sobre els muscles; lluïa una estètica zíngara que la distingia. Les cartes sempre a punt, en qualsevol racó es posava a jugar-hi amb tot aquell que s’hi avingués.
Vagarejava pel barri a totes hores, com una ànima sempiterna, sense edat, sense passat (segurament massa recòndit per a ser recordat). Mai no parlava de la seua vida, deien que tenia un fill a la colònia san Francisco Javier (un col·legi reformatori inaugurat el 1946 a Campanar per a acollir xiquets abandonats), a qui visitava sovint. De caràcter fort, exhibia una simpatia peculiar, lligada a la duresa de la vida a la intempèrie i a la picaresca necessària per a sobreviure. Moltes nits quan el barri esgotat feia un recés, dormia estirada damunt un banc de pedra o fusta, inerme i isolada. Tothom la coneixia, com un símbol de la nova vida despullada de formalismes que el jovent volia mostrar».
Terra humida
Joan Sifre
No hay comentarios:
Publicar un comentario