«—Si em permet, voldríem obsequiar-lo amb una imatge de la Mare de Déu de Czestochowa, coneguda com la Verge Negra. Crec recordar que vostès també tenen una marededéu negra, ¿és així?
—La Moreneta, sí, però en realitat està una mica més amunt. La nostra té gepa —confessà Salcedo amb un cert rubor—. D’ací que es conega amb el nom de la Geperudeta.
—Que curiós! —se sorprengué Gierek».
L’any de l’embotit
Ferran Torrent
«L’estiu és per a la gent que disposa de llocs d’oci alternatius i ell era un modest perdiguer que, en temporades com ara, li anava just arribar als darrers dies del mes. Sovint pensava en la necessitat de canviar d’ofici. El problema és que no sabia fer una altra cosa que ensumar, per guanyar-se el jornal, la vida dels altres. De vegades tenia la sensació d’ésser un carronyer, un voltor a l’aguait de les febleses humanes, pendent amb freqüència que sonara el telèfon i algú li encarregara una feina, ni que fóra buscar un gos de raça senyorial».
Semental, estimat Butxana
Ferran Torrent
«Era potser el diumenge més xafogós de l’estiu. Feia una calor humida, enganxosa fins a l’extrem que no hi havia un lloc al pis on arrecerar-se d’aquella humitat que a València deixa d’ésser relativa per convertir-se en un malson tangible».
Semental, estimat Butxana
Ferran Torrent
«Era un fet que a l’estiu baixava considerablement la feina. Els casos d’adulteri, una de les especialitats més lucratives dels detectius autònoms, estiuejaven amb els subjectes inductors, traslladant-se de la ciutat a les zones de moda del litoral. Però Toni Butxana tenia una única agència amb un únic empleat, ell mateix, i la tenia a la ciutat, concretament al barri de Russafa».
Semental, estimat Butxana
Ferran Torrent
.jpg)
«Dinaren en un d’aquells restaurants d’estructura fràgil coneguts com els barracons de la platja. El professor havia nascut en un poble marítim a tocar de la ciutat i li agradava d’allò més passejar vora la mar. Per damunt d’una sorra tèbia iniciaren una caminada descalços, a poc a poc, al ritme que marcava l’artritis de don Enrique».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«Va deixar la jaqueta blanca estirada sobre la nevera interior de la barra i, just quan eixia, entrava un repartidor de la casa de batuts Cholec amb la firma comercial impresa en la butxaca superior de la bata de treball. Aparentava uns trenta anys i posseïa la complexió física assolida en l’esforç laboral.
—Cholec —digué adreçant-se a Josep—. ¿Necessiteu alguna cosa?
—Tu ets nou, ¿no?
—Faig una altra ruta. Substituisc Baixauli, que està de baixa. Una grip.
Josep va rebuscar en la nevera les existències de Cholec que restaven».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«El comissari féu que un policia dispersara els curiosos que estaven al voltant o prop del cadàver. Eren les prostitutes de la zona i alguns dels seus clients que, en sentir els trets, s’havien refugiat al portal de la central de correus, situada a l’est de la plaça. Melissa la Grega va entrar al Hollywood i ella mateixa es va preparar un cafè amb llet. Del Río i el jutge de guàrdia van fer un apartat per conversar breument sobre l’afer. Poc després el comissari s’endinsà a la cafeteria. Ferran Torres i el Fino pujaven a la sala de joc».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«—El mort és Frederic Navarro —va dir— anarquista d’Acció Directa. El grup el formaven dos individus que pretenien atracar la joieria Morera, però la presència d’un cotxe patrulla de la policia nacional ho ha evitat. Per desgràcia, l’altre delinqüent s’ha escapat però sospitem que es tracta d’Eric el Francès gràcies a les descripcions d’un testimoni. Navarro no ha atès l’alto i ha disparat contra els policies, que han repel·lit l’agressió. Demà difondrem una foto d’Eric el Francès. Les forces de seguretat, i jo especialment, reclamem l’ajuda ciutadana per detindre’l ja que es tracta de l’individu que va assassinar dos dels hòmens de l’escorta de l’empresari don Manuel Fenollosa.
—¿Ha dit Acció Directa?
—Sí.
—¿No havien desarticulat este grup?
—Només eren dos individus. Tracten de recompondre el grup assaltant una joieria.
—És curiós.
—¿Què és curiós? —preguntà del Río amb un to empipat.
—És la primera volta que un grup anarquista intenta assaltar una joieria. Sempre han atracat sucursals bancàries».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«Hèctor va saludar amb eufòria continguda Ferran i el Fino, s’endinsà al despatx, va tancar la porta, de seguida va obrir un calaix i d’una capseta redona en va traure una xinxeta de color vermell que va clavar a la zona del plànol del barri de l’Eixample. Cadenciós, va fer unes passes enrere i es va deixar caure sobre una cadira amb les cames eixarrancades mentre contemplava la xinxeta amb similar satisfacció amb què un entomòleg esguarda la papallona exòtica i esmunyedissa que ha tardat anys a caçar».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«Ferran i el Fino van restar dalt, drets al costat de la barana; Josep va entrar a la barra, es va servir un conyac i va dir a Mingo, el cambrer de més edat, que marxara a casa. L’home s’alçava de matí per llogar-se en les feines del camp al poble de l’Horta Nord on vivia. Manel, l’altre cambrer que feia l’horari de vesprada i nit, se’n faria càrrec».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«València resplendia entre els llums nocturns quan el comissari va entrar al Hollywood. A fora, un guardaespatlles es va quedar dins del cotxe —un Renault 12 amb els vidres blindats— i un altre vigilava fent voltes pel carrer o bé des de l’interior del bar del davant, a través de la finestra, sense perdre de vista la porta principal i el carrer lateral. Bernardo del Río mai no havia rebut amenaces de mort, però no calia ser un paranoic per saber que alguna gent li’n tenia, de ganes».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«El capellà va aprofitar el bon ambient per repartir, com tenia per costum una vegada a la setmana, números de loteria a benefici del col·legi de sordmuts.
—Senyors, els pregue una miqueta de caritat amb els necessitats. Només són deu durets. Hui vostès seran un poc més pobres, però ja saben que dels pobres serà el regne de Déu».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«Hollywood era la cafeteria dels germans Josep i Ferran Torres en els temps convulsos de la València dels inicis de l’any 75. Situada al centre neuràlgic de la ciutat, tenia dues portes: una, la principal, donava al carrer que confluïa a la plaça llavors del Caudillo, mentre que l’altra, precedida d’un giradiscos, era en un carreró estret, tot ple de tasques, sense a penes trànsit rodat i per on els diversos distribuïdors comercials subministraven a la cafeteria bo i aprofitant que aquesta entrada enllaçava amb l’escala que conduïa al magatzem.
No era ben bé una cafeteria, tampoc un pub. El Hollywood era un compendi que responia a la demanda social de la zona: al matí, acollia funcionaris i gent de pas; al migdia, generalment, rendistes i fills de bona família hi prenien el vermut; a la vesprada s’hi barrejaven parroquians de tota mena, i a la nit… Bé, de nit les ciutats haurien de ser més cordials, però els germans Torres havien heretat una clientela nocturna annexa al traspàs del local. De fet, el Hollywood tenia un soci addicional, el Fino, herència de Tomàs Torres, oncle dels germans que en vida adquirí compromisos que ara Josep i Ferran arrossegaven. No era un mal tipus, el Fino; era un proxeneta diguem-ne emèrit. El seu passat atreia algunes de les prostitutes nocturnes desplaçades del barri xino, les putes captivaven periodistes addictes a qualsevol règim polític, i aquests últims induïen la presència d’un policia ben especial: Bernardo del Río, comissari de la Brigada Politicosocial.».
La mirada del tafur
Ferran Torrent
«—Si em permet, voldríem obsequiar-lo amb una imatge de la Mare de Déu de Czestochowa, coneguda com la Verge Negra. Crec recordar que vostès també tenen una marededéu negra, ¿és així?
—La Moreneta, sí, però en realitat està una mica més amunt. La nostra té gepa —confessà Salcedo amb un cert rubor—. D’ací que es conega amb el nom de la Geperudeta.
—Que curiós! —se sorprengué Gierek».
L’any de l’embotit
Ferran Torrent
«Feia la impressió que la roda de premsa del president tindria una durada curta. Parlaria dret des d’un micròfon de peu posat en un espai al fons del pati, escortat, un poc més enrere, per dos grans cossiols, les plantes dels quals desconeixia. Per a l’auditori, unes quantes cadires de pala, i un cadafal allargat a l’altra banda, enfront de l’autoritat, per a les emissores de televisió, locals i estatals.
Era la primera vegada que visitava el Palau de la Generalitat. La sensació era agradable, envoltat d’arquitectura gòtica i l’ambient propi, fresc i natural, dels patis construïts amb pedra noble».
Un dinar un dia qualsevol
Ferran Torrent
«Abans de creuar la Plaça de la Mare de Déu vaig trobar-me Albert, assegut sol en una taula de la cafeteria Roma, sota una ombrel·la. Es va adonar de la presència de Felipe, la figura voluminosa del qual no passava desapercebuda, menys encara a un home que ho observava tot amb cura professional».
Un dinar un dia qualsevol
Ferran Torrent
«Li demane una taula a l’altra sala, al fons (seuré de cara a l’entrada).
—Et prepare una paella?
—Sí, per a dos. La tradicional. I un plat de llisa amb cebeta.
—Tenim problemes amb les llises. Fa mesos que no plou i potser tenen gust de fang.
—M’hi arriscaré. En no res vindrà un senyor que preguntarà per mi. Envia-me’l. Mentrestant, porta’m una canya».
Un dinar un dia qualsevol
Ferran Torrent
%20-%20copia.jpg)
.jpg)
«El Palmar, una pedania de València, vuit-cents habitants si fa no fa, vint-i-cinc o trenta restaurants, no tots recomanables, famosa per la novel·la Cañas y barro de Don Vicente Blasco Ibáñez.
Entre setmana, el Palmar és un poblet tranquil. Ací, la gent s’ha dedicat tradicionalment a conrear l’horta, als arrossars i a la pesca. No debades està a tocar de l’Albufera, un llac magnífic molt visitat pels turistes als quals passegen en barques, una altra de les activitats dels nadius.
Abans d’arribar al poble, creuant pontets per on només pot circular un cotxe, ja al terme municipal, han habilitat un enorme solar de pàrquing gratuït. Dissabtes i diumenges està ple d’autobusos i cotxes particulars, per la dificultat d’estacionar els vehicles al poble quan, així que fa bo, els restaurant trauen les taules al carrer».
Un dinar un dia qualsevol
Ferran Torrent
«A la xarcuteria encara hi ha dues senyores precedint-me. Els mire la bossa, gran i buida: Decidisc deixar-li la llista de la compra a la dependenta.
De camí a la fruiteria el mòbil em tremola a la butxaca. Mire la pantalla. No apareix cap nom, desconec el número. No conteste. Instants després m’envien un missatge: "Sóc @solitud"».
Un dinar un dia qualsevol
Ferran Torrent
«Les deu del matí no és l’hora ideal per comprar a la xarcuteria, amb la poca paciència que tinc amb les cues, amb un personal que dubta si comprar corder o vedella o el dubte d’endur-se una mena de pernil o un altre. Hi ha tres dones i un home davant meu. Sospire per enviar-li un senyal d’auxili a la dependenta, que sap de la meua ansietat per acabar ràpid. De vegades li deixe el paperet de la comanda i torne mitja hora més tard, després de comprar el pa i la fruita».
Un dinar un dia qualsevol
Ferran Torrent
