Moren els pins, moren els pins

«Els uns, plomalls de muntanyoles;
els altres, joia dels abims,
i sempre en tàlem aromàtic
naixen els pins, naixen els pins.

Tot enfonsant arrels en pedra,
tot enlairant el tronc gentil,
sense cuitar i sense pausa
creixen els pins, creixen els pins.

En els matins de primavera,
quan fa un solet escoladís,
tot bellugant la copa tendra
riuen els pins, riuen els pins.

En les diades estiuenques,
amb tot el món estemordit,
si s’allibera un poc de zèfir
canten els pins, canten els pins.

En les vesprades de l’autumne,
quan cau la pluja fil a fil,
sota les núvoles unflades
ploren els pins, ploren els pins.

I en les calendes hivernenques,
quan fins el dia sembla nit,
entre les ombres i els pesombres
dormen els pins, dormen els pins.

Primer el jorn, després l’anyada,
ara el plaer, ara el neguit,
com les persones, com les bèsties,
viuen els pins, viuen els pins.

I per un llamp d’origen cèlic,
entre les flames sense fi,
o a mans d’un negre llenyataire
moren els pins, moren els pins.»

La cançó dels pins

Francesc Almela i Vives

Camping El Saler

Todocolección

Fill de la llàntia de bronze

«Farol del carrer patètic,

farol dels segle dinou,

fill de la llàntia de bronze,

nét del domèstic gresol:

els avanços t'oblidaren

any per any i poc a poc.

Solament un funcionari

-pobre Longinos a sou-

et visita a l'horabaixa

amb la llança que et remou.

I ta llum és una nafra

de pus que vol i no pot

escampar-se per l'atmòsfera,

per les clotades de llot,

per les parets sense portes,

sense reixes, sense sol.

La teua llum, devegades,

se tiny amb matisos grocs

d'envegeta per la lluna

que és clau del cèlic trespol.

La teua llum, altres voltes,

s'empara d'un caire roig

en vore l'home i la fembra

que es lliuren a eròtic joc.

Però sovint es destrien

hores i nits al teu volt

que no passa cap persona

i que l'estelada dorm.

Xiula, xiula la ventada;

rellampega, trona i plou.»

Farol

Francesc Almela i Vives

Calle San Vicente con Almas

http://www.skyscrapercity.com/

Tardor

«Quan ve, amb aire de pàmpols, la tardor
devallant des del cim fins a la foia,‎
esclata al món i a l’esperit la joia,‎
i es desfà com un núvol la tristor.‎

L’home somriu mirant amb serenor
la joventut, pretèrita monjoia:‎
sap que la punxa rau dins de la toia
i que a vora de l’odi va l’amor.‎

Riu la mar amb l’escuma resalada
que promou i remou la garbinada
amb l’elàstica ajuda dels dofins.‎

I en les hortes – aurífic el fullatge –‎
mil magranes es riuen amb coratge,‎
la boca oberta plena de robins.‎»

Tardor

Les taronges amargues

Francesc Almela i Vives

Almanaque para 1916 de El Cuento del Dumenche

La gàrgola

«La gàrgola!... Fa segles
un francmaçó francés
—molt seny i poques regles—
la va deixar com és,
amb una faç humana,
amb cos i apèndix d’animal,
guaitant la urbs llavores jovençana
a cavall de la torre catedral,
voltada de llum clara,
voltada d’aire pur,
a prop de l’ocellada que s’esvara,
quiti de manament, lliure de fur...

I veu arran de terra
l’home que per haver fet un homei
en lluites de la guerra
creu tindre dins del ventre tot un rei;
l’home que per comprar a pes de coure
regines de l’espart o del sabó
sent lloar, com qui sent ritme de ploure,
les gestes d’Apol·ló;
l’home que per la gràcia de fer caure
el pes de sa botiga amb toc dels dits,
es creu amb dret d’atraure
darrere seu les masses i els partits;
l’home que pel nomenament de catedràtic
dóna tostemps lliçó
amb les maneres d’un pollí antipàtic
que volguera emular a Salomó;
l’home que capta almoina amb mà de cera
i amb veu que fa plorar
empès per la fal·lera
de conquerir el vi sens treballar;
l’home que per pintar llenços i llenços
amb una platja, un tros de camp o un riu
o bé amb quatre xumenços,
del Gènesi se’n riu;
l’home que per portar candela o ciri,
amb el cor brut, en una processó,
creu posseir els mèrits del martiri
per al cèlic, suprem escalafó;
l’home que per emprar tan sols l’usura
del deu i mig per cent,
entén, jura i perjura
que els bandolers de pas són mala gent;
l’home gris, prototípic, ordinari,
tot ell vulgaritat,
el component fonamental, primari
de la incommensurable humanitat...

¡Oh, gàrgola que té faç de persona
amb cos i apèndix d’animal,
guaitant la urbs vellarda i carrinclona
a cavall de la torre catedral,
voltada de llum clara,
voltada d’aire pur,
a prop de l’ocellada que s’esvara,
quiti de manament, lliure de fur!...
I veu arran de terra
els hòmens petitons:
el cos, una desferra
i l’esperit, un baf d’oli i cigrons.
És per això que creua una ganyota
son rostre aturmentat.
I és per això mateix que fa amb la pota
un gest de fàstic ple d’obscenitat.»

L’espill a trossos

Francesc Almela i Vives






Detalle de una Gárgola de la Lonja, en forma de águila , en la fachada de la calle Pere Compte, se observan los escalones de Lonja y parte del Mercado Central al fondo.

Fotografía del año 1935.

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?p=79908684