La base principal és sofregir-ho tot molt bé

«—La base principal és sofregir-ho tot molt bé —diu el tio Paco—, abans de tirar l’arròs. De primer has de posar l’oli, que n’hi haja per bona part del cul, tres quarts de got per a deu racions, i de pas aprofites per a equilibrar la paella. Una vegada tingues l’oli calent li poses el pollastre, sol o amb trossos de conill; tot això a foc suau, amb el pollastre prèviament soflamat i correctament trossejat per les juntes dels ossos, i no t’has d’oblidar de posar-ne també les turmes, la cresta i la morella, que són les parts més apreciades. En total, uns tres quilos de carn per a les deu racions. Eixa és tota la substància animal del guisat —es rascà el nas—. Si vols pots posar també uns caragols de muntanya —es desdigué—, vaquetes, si en trobes, que mengen herbes aromàtiques i són molt gustoses.»

Nit de foc

Vicent Marqués

Todocolección

¿I el marisc?

«—¿I el marisc? —es quedà l’altre un poc sorprés— ¿No en porta?

—La paella és un plat d’horta, i a l’horta, d’això, no se’n cria. Hi ha molta gent que en sol posar, naturalment, i ben bones que estan també. Però són versions modernes, de vora mar; la paella, a València, només ha portat originàriament animalets de corral —prengué llavors un barral de vi negre que tenia al costat i se l’empinà fins que es va ben remullar la gola. Li n’oferí després a Madson, que se’n féu una tirada més discreta—. Ens havíem quedat en el pollastre —digué, i es passà el dors de la mà pels morros—. Quan veges que s’ha daurat un poc per totes bandes hi afegixes un grapat de bajoques de ferradura partides i un altre de fesols de garrofó, tendres o secs, els secs mig cuits; ho remenes uns minuts, que és lo que ara mateix estic fent jo, i en acabant li poses un parell de tomaques, madures i ratllades. Quan la tomaca estarà sofregida, transformada en una salsa densa i oliosa, li tires una cullerada rasa de pebre roig, li dones unes voltes i, ràpidament, abans que es recreme, hi afegixes aigua fins a cobrir els reblons de les anses, que ve a ser un poc més de la que després, al cap d’una estona d’ebullició, quan la carn haurà deixat anar la substància i el brou s’haurà reduït, en necessitarà l’arròs per a coure’s; li dónes més flama, li tires la sal i ho deixes bullir a foc moderat. Als caragols, si en tens, els hauràs donat un bull previ després de rentar-los i enganyar-los, i la sang del pollastre, si vols, la poses en tres o quatre trossos —de tant en tant, sense deixar de parlar, remenava curosament la carn i la tomaca amb l’escumadora de mànec llarg, i l’oli bullia i esclatava i amb el xauxineig olorós del pollastre la boca d’Isabel era tot aigua—. A finals de l’hivern, si no hi ha ferradura s’hi posen unes carxofes trossejades, que ennegrixen l’arròs però fan una paella molt saborosa. El garrofó sec només s’utilitza quan no n’hi ha del tendre, i a l’estiu també s’hi posen fesols de desgranar, que per ací anomenem de tavella; els de garrofó, que són eixos grans i xafats, no crec que els trobes fora de València, només són coneguts per esta zona —Madson ens demanà paper i llapis i començà a apuntar-s’ho tot perquè, a pesar que tenia bona memòria, hi havia molts detalls i no volia que se li oblidara res».

Nit de foc

Vicent Marqués

Mercado Central de Valencia. 1958

Archivo de Rafael Solaz

Generalment sol ser per algun punt dels reblons de les anses

«—No és fàcil, ja ho sé —el mirà amb posat resignat—. Ara: jo tinc un sistema que no falla mai —digué com si dubtara sobre la conveniència de divulgar-ne el secret—. És aixina: si ets previsor i disposes d’una tassa, i saps o fas per saber quantes tasses d’arròs hi has de posar, aleshores, en abocar l’aigua, l’única cosa que has de fer és tindre primerament la precaució de posar-ne només la que necessita l’arròs tot just per a ell i, en alçar el bull, fixar-te per on cau el nivell, que generalment sol ser per algun punt dels reblons de les anses; després, tot just abans de tirar l’arròs, hi afegeixes la poca aigua que s’haurà evaporat, només la necessària perquè arribe al nivell d’abans, li dónes més foc i deixes que torne a alçar el bull».

Nit de foc

Vicent Marquès

Paella a la puerta de una barraca

Todocolección

Ho ensafranes i tires l’arròs

«—Al cap d’uns cinc minuts d’ebullició comproves el punt de sal, i quinze minuts més tard, quan ja estarà cuita la verdura, tornes a comprovar-ho de sal, ho ensafranes i tires l’arròs, uns cent grams per persona. Per cada tassa que en poses, l’arròs en necessita tres de líquid per a poder coure adequadament —només dues i mitja si les paelles són molt grans—, i ací l’exactitud és important perquè, si en té menys, queda massa sec i no s’acaba de fer, i si en té més no ix solt, ix empastrat, amb els grans oberts i esclafats, que és lo pitjor que li pot passar; el mal és que hi han paelles de moltes mides i només l’experiència ens pot dir quin és en cada una d’elles el moment just de tirar l’arròs, aquell instant precís en què hi ha la quantitat correcta de brou».

Nit de foc

Vicent Marquès

Paella en un merendero de la Playa de Levante

Todocolección