«Recorde la primera partida del mateix dia que m’havia endossat la primera remesa de lletres. Sóc dels qui pensen que començar bé és el millor símptoma que les coses no acabaran malament. La primera sota la síndrome de la lletra era primordial. Acudírem a un pis de la Finca de Ferro, a la Plaça de Sant Agustí, convocats per a una partida de cinquanta-quatre, joc en què els diners guanyats han de romandre durant tota la partida a la taula. No pots posar-te’ls a la butxaca i jugar només amb una part dels guanys a fi de preservar-ne l’altra, perquè l’envit «me’ls jugue tots» t’obliga a apostar els diners que tens, amb el matís que si l’altre en té menys pagues la seua quantitat i si en té més que tu pagues la teua».
La vida en l’abisme
Ferran Torrent
